El col·legi d'advocats de Barcelona

Aquests dies he conegut el funcionament del col·legi d'advocats de Barcelona, pel que fa al relleu dels seus diputats. Sincerament no creia que una institució com aquesta fos tant poc democràtica en els seus usos. En primer lloc, cal especificar que es feien eleccions per canviar el secretari del col·legi i 10 diputats. És del tot increïble que la junta del col·legi, amb clars interessos en el relleu, exercís també com a junta electoral, "juez y parte" com dirien els castellans. Després es queixen de que voti el 20% dels col·legiats. Crec sincerament que, amb actituds com les que jo he vist durant aquestes eleccions, difícilment des de la societat civil es poden donar lliçons als polítics. Cal obrir les finestres i deixar entrar l'aire nou a algunes de les institucions més importants del nostre país. Quanta més democràcia, més llibertat.

Cosas que hacen Bum

Per Sant Jordi vaig comprar aquest llibre. Simplement el vaig agafar perquè el seu autor és un antic amic de la infància del que feia anys que no sabia res. Ha estat sens dubte una bona tria. Es tracta d'una novel·la refrescant plena de referències del seu mon musical i amb un grans dosis d'humor i un cert sarcasme. M'han agradat les seves referències al poble on vàrem néixer, Sant Boi, tot i que no estic gaire d'acord amb l’atmosfera que ell dibuixa. Ara bé, el que més m'ha agradat del llibre és que tot i que en Kiko Amat s'encorseta, com tothom, en una visió molt personal del seu entorn, aquesta visió es del tot lliure. En els temps del pensament únic i el políticament correcte és absolutament necessària la irrupció d'autors com aquest per tal de donar perspectives diferents. Seguiré llegint el que publiqui.

Municipals 2007

Ara fa 6 dies que els catalans vàrem escollir els regidors dels nostres pobles. Jo visc a Vilanova i la Geltrú des de fa 4 anys i, per primera vegada he anat a les llistes electorals. Anava en desena posició i el meu grup polític, CiU, n'ha tret 9. Per tant, no formaré part del consistori vilanoví els propers 4 anys. Aquesta situació m'ha fet reflexionar i vull compartir amb tothom que vulgui, el perquè una persona pren la decisió d'involucrar-se en política. Jo ja fa anys que milito en un partit polític, Convergència Democràtica de Catalunya. Al llarg d'aquests anys les he vist de tots colors, a vegades he compartit el criteri de la direcció del meu partit i a vegades no, però sempre m'he sentit lliure per expressar el que crec i sento. Ara veig amb molta preocupació el gran nombre de ciutadans que decideixen no anar a votar. No els culpo, crec que la política ha entrat en un camí que hem de corregir de forma urgent. Ara bé, jo segueixo creient en la participació política, en la implicació en la cosa pública. Cal que des dels partits repensem al nostra relació amb la ciutadania, cal aire fresc, noves formes de participar i sobretot cal més llibertat. Les persones han de veure el que seu vot realment és decisiu, que són ells els veritables actors i no els polítics. Això en la vida municipal encara es veu més, és la política del cos a cos, del tu a tu.

Em va agradar molt la reflexió d'en Xavier Trias la nit electoral, el reconeixement d'una derrota tot i haver millorat els resultats, va trencar la dinàmica habitual en qualsevulla elecció, tots guanyen. També veig amb bons ulls les primeres reflexions d'en Portabella, crec que es fa un gran favor a si mateix si no participa d'un govern que l'ha fet perdre perfil propi.

La gent ens demana que siguem autèntics, que no ens perdi el políticament correcte i que siguem capaços de liderar projectes de ciutat que millorin realment la seva vida. No es veritat que només vulguin que els hi arreglem els carrers, jo encara tinc l'esperança que la gent vol engrescar-se en els somnis, en la transformació d'allò que ens envolta. Si la política es converteix en una simple gestoria, crec sincerament que acabaran votant només alguns afiliats als partits polítics.

L'Àfrica

Aquest diumenge vaig anar al cinema. No sabia quina pel·lícula triar i vaig acabar veient diamant de sang, un crònica sobre el tràfic de diamants a l'Àfrica Occidental. És reconfortant veure com, de tant en tant, el 7è art s'enrecorda de regions totalment oblidades pel primer món. Entenc que qui llegeixi aquest post, pot considerar que estic molt lluny de les preocupacions reals i actuals dels ciutadans de Catalunya, així com de la baralla partidista habitual en aquests fòrums però, crec necessari recordar que, tot i que el títol del meu blog pugui semblar que diu el contrari, no ens podem considerar realment ciutadans d'aquest planeta, si continuem totalment aliens als greus i profunds problemes de tot un continent. És, sens dubte, l'Àfrica el principal exemple de fracàs de les polítiques neocolonitzadores d'occident i de l'intent d'imposar fronteres i sistemes polítics importats. Ja ser que molts direu que no és responsabilitat directe de les persones que avui habitem el primer món, però igual que hem incorporat com a part de la nostra cultura el respecte al medi ambient crec que cal que siguem capaços d'incorporar coses com el comerç responsable, la exigència moral de que els nostres governants no venguin armes com a part de la cooperació internacional o l'eradicació de la fam al món. Veure aquests darrers mesos la quantitat d'hores emprades per comentar-nos els problemes del canvi climàtic per d'aquí a 100 anys i no ser capaços de preocupar-nos, com a societat, pels problemes que avui en dia pateixen milions de persones refugiades, que fugen de la guerra, que es moren de fam, que es moren per la SIDA per no disposar de medicaments, m'ensenya la part més repugnant de la consciència occidental. Ara només falta, que fem unes quants viatges de luxe a l'Àfrica, els hi ensenyem com som de rics i després fabriquem grans murs per tal que no puguin venir. Considero que, ja és l'hora que ens prenguem seriosament aquell continent, que comencem a buscar solucions globals pels seus problemes. La superioritat moral d'occident no és una resposta a altres pensaments filosòfics, ha de ser la capacitat per a donar resposta a societats que malauradament no es poden ensortir soles.

Elogi de la Sanitat Pública

Espero que tots el que llegiu aquest blog, i els que no també, hagueu tingut una bona entrada d'any. Jo, per raons que no venen al cas, he hagut de relacionar-me amb el sistema sanitari públic del nostre país. Avui vull fer un elogi dels professionals que en formen part i de la seva acurada atenció cap als ciutadans que, per un motiu o altre, hem de patir una temporada ingressats en un hospital. M'ha sorprès la quantitat de recursos, humans i tècnics, que s’esmercen per cada persona, la bona atenció i la magnífica disposició de tot el personal. Jo que coneixia el sistema només d'oïdes, sempre havia rebut els imputs producte de les experiències dolentes, que n'hi deu haver, o de les situacions més rocambolesques. Ara que l'experiència la he viscuda jo puc afirmar que m'ha esperançat veure la quantitat de gent que te com objectiu professional tenir cura dels altres. Vull també aquí afirmar que, el sistema que els governs dels President Pujol va crear ha estat i és un model que permet una assistència mèdica magnífica. És cert que hi han llistes d'espera, manca de professionals, però jo demano que mirem al nostre voltant i comparem el nostre sistema amb els dels països del nostre entorn i, veurem, que tenim un model únic. Vull donar les meves gràcies a totes les persones que es lleven cada dia amb l'únic objectiu de vetllar per nosaltres.

La generació del Maig del 68 versus la Generació Llibertat

La generació que va veure com s'enterrava a Franco després de grans "esforços" per fer-lo fora del poder, és la que ens ha fet captius d'un pensament pseudoprogre que encara patim. M'explicaré: aquells, la majoria dels quals, no eren revolucionaris de carrer sinó de barra de bar, són els que han dominat i dominen encara avui el cos ideològic d'allò políticament correcte. Ho sento però ha arribat l'hora de jubilar-vos. No és que moltes de les idees que avui es defensen no siguin absolutament vigents, el que no és vigent és qui les defensa. Ja és hora que aquells que no vàrem créixer amb el recordat cinema francès díficil i profund sinó amb la Guerra de les Galaxies i els primers Mc. Donalds els hi demostrem que això també pot anar acompanyat d'una reflexió de llarg recorregut sobre el món que ens envolta. Per exemple: Estem d'acord amb el model social que hem heretat? És bo pactar sempre per no trencar la suposada cohesió de l'estat? són les telemaratons la resposta social al problemes de la pobresa estructural? és el consumisme la única via del capitalisme? volem seguir tenint aire condicionat sense cap cost social en termes energètics?. Aquests són alguns exemples, però n'hi ha molts. La gent de la meva edat hem de decidir si volem passar a la història com espectadors de la mateixa o apostar per una renovació ideològica en tots els àmbits.

El perquè del títol

He creat aquest blog com a fòrum de debat. Es clar que jo tinc un posicionament clar davant de la vida i crec que el títol ho consagra. Sóc català i veig la realitat des d'aquesta perspectiva. La meva catalanitat no és ni de sang ni de nisaga és, com la de molts d'altres, d'adopció. Sóc fill d'immigrants i nascut al cinturó roig. No m'agrada l'actual model de pensament únic ideat per la generació que suposadament va viure el maig del 68. Sóc Convergent tot i que al meu barri tothom votava al PSOE. Tampoc sóc un snob que diu que només veu els documentals del C33 i no sap qui és el David Bisbal. Vaig créixer amb una una única tele i amb Radio Futura com a musica de fons de la meva adolescència. No sóc per tant ni de la generació que suposadament va lluitar contra el franquisme ni de la generació que ha nascut amb un PC entre les mans. Vull expressar les meves idees i percepcions d'allò que m'envolta, sota la meva visió, obert a la crítica i a la reflexió. M'oblidaba també sóc dels que ens va enganxar al TV quan ens van dir que la Sabrina ens ensenyaria un pit. Amb tota aquesta barreja de coses crec que qui llegueixi aquest blog es pot fer una primera idea de mi. A partir de demà penjaré les meves reflexions.